CENTENARI DELS ORÍGENS DE LA HISPANO-SUIZA
¿QUÈ REPRESENTA EL NOM HISPANO-SUIZA?

La Hispano-Suiza és, sens dubte, la marca que més fama i prestigi ha donat a la indústria espanyola més enllà de les nostres fronteres. Líder en la tecnologia automobilística i aeronàutica durant més d'un quart de segle sobretot en el període comprès entre les dues Guerres Mundials, les seves patents van ser utilitzades per empreses tan conegudes com Rolls-Royce, General Motors, Renault, Peugeot, Delahaye, Wrigth Martin, o Mitsubishi, entre daltres.

Mentre els motors d'aviació Hispano-Suizaa batien els rècords d'altura, velocitat i distància, els seus automòbils eren els més benvolguts per l'elit mundial d'aquesta època. Reis, presidents de govern, aristòcrates, grans financers, importants empresaris, artistes i famosos en general tenien a gal·la posseir un cotxe Hispano-Suiza. Entre la seva selecta i variada clientela podem citar, per exemple, al rei d'Espanya Alfonso XIII, el rei Carol de Romania, Gustavo V de Suècia, el príncep de Mònaco, els prínceps de Hôhenlohe, el gran duc Dimitri de Rússia, el Sha de Persia, el president de Txecoslovàquia Thomas Masaryk, els presidents de la II república espanyola, els maharadjas de Alwar, de Kapurtala o de Mysore, lord Mountbatten, la família Rotschild, els Thyssen, els Vandervilt, els germans Michelín, André Citroën, Edsel Ford, la "venus negra" Josefina Baker, la "divina" Greta Garbo, Carlos Gardel, Pablo Picasso o Albert Einstein.

Una famosa revista francesa, "L'Illustration", comentava en els anys vint: "Els Hispano-Suizaa no tenen necessitat de ser lloats. Si ens complaguéssim a reconèixer les diferents categories socials entre els automòbils, podríem dir que representen a l'aristocràcia". Encara avui dia, el nom Hispano-Suiza es pronuncia amb respecte i devoció en tots els continents. Els cotxes de la gran marca espanyola arriben a xifres rècord en les subhastes internacionals i existeixen, des d'Amèrica del Nord fins Austràlia, associacions o clubs dedicats a la conservació i goig d'aquestes veritables joies mecàniques.

 

ELS ORÍGENS
"La Hispano-Suiza, Fábrica de Automóviles S.A." va ser fundada a Barcelona el 14 de juny de 1904 per un grup d'empresaris espanyols, al front del qual es trovaba Damià Mateu i Bisa. No obstant això, tots els estudiosos de la marca coincideixen a admetre que els seus antecedents es remunten fins setembre de 1899, quan el comandant d'artilleria Emilio de la Quadra i Albiol va instituir la "Compañía General Española de Coches Automóviles" en la mateixa Ciutat Comtal.

Aquesta empresa va ser instal·lada en uns amplis tallers del passeig de Sant Joan. Allí van ser construïts diversos vehicles elèctrics de dubtós resultat, però també alguns rudimentaris cotxes amb motor d'explosió dissenyats per Marc Birkigt, jove tècnic suís contractat per Emilio de la Quadra poc abans que els dolents rendiments econòmics motivessin el tancament de la seva empresa. La qualitat i bon funcionament d'aquests últims cotxes van animar a un nou inversor, José María Castro i Fernández, per a continuar la seva fabricació. Va adquirir la maquinària i estris de l'extinta fàbrica i va instituir en 1902 la companyia "J. Castro, Constructora Hispano-Suiza de Automóviles S.L.", amb seu en el passeig de Floridablanca. Aquí va aparèixer per primera vegada la terminologia "Hispano-Suiza" ja que Birkigt va entrara formar part en qualitat de soci industrial.

Birkigt va arribar a fabricar alguns automòbils més desenvolupats, però l'escàs capital de la companyia Castro es va esgotar abans que el negoci hagués pogut fructificar. A principis de 1904, els locals del carrer Floridablanca i tot el material que contenien van ser adquirits en liquidació per un grup d'empresaris, que també creien en la viabilitat dels cotxes del tècnic suís. Així va néixer definitivament "La Hispano-Suiza, Fabrica de Automóviles S.A" sota les directrius empresarials de Damià Mateu. Pe la seva part, Marc Birkigt va ser contractat en qualitat de director tècnic.

 

EVOLUCIÓ I TRIOMF
Amb un criteri empresarial modern i encertat, els petits tallers de Floridablanca van anar ampliant-se, a la vegada que creixia el prestigi i la demanda dels cotxes Hispano-Suiza. A partir de 1906 els models de 24, 40 i 60 HP, exposats en els salons de Madrid, París i Londres van cridar poderosament l'atenció dels entesos, tant per la seva tècnica com per l'impecable acabat.

El recolzament definitiu per a la marca va arribar al setembre de 1910, quan els seus petits cotxes de competició van quedar vencedors en els Grand Prix de Ostende i Boulogne. Eren les proves automobilístiques amb més ressonància entre les que se celebraven en aquells dies. Derivat dels cotxes triomfadors va sorgir l'esportiu 15-45 HP, comercialitzat com Hispano "tipus Alfonso XIII" amb permís del rei d'Espanya, que ja era un dels més ferms partidaris de la marca. Aquest model va tenir una important repercussió entre els afeccionats de tot el món, per les seves qualitats de potència, lleugeresa i estabilitat inusuals en aquell temps.

El 1911, la forta demanda internacional va decidir a La Hispano-Suiza a instal·lar una fàbrica sucursal a París, mentre la seva activitat productiva de Barcelona es traslladava a una nova factoria en La Sagrera, més gran i moderna. Cal tenir en compte que la gamma de fabricació en aquesta època ja incloïa autobusos, camions i motors marins i industrials, a més d'automòbils.

En el període anterior a la Gran Guerra, Birkigt va experimentar tècniques molt avançades, com la sobrealimentació per mitjà de compressors, els motors multivalvules o la distribució amb arbre de llevas al capdavant. El nom Hispano-Suiza va tornar a sonar triomfalment en diverses competicions, per mèrit d'un model punxegut i platejat que va rebre el nom popular de "La Sardina".

Però el major èxit en la història de la gran marca espanyola va arribar ja en ple conflicte mundial, l'any 1915, quan Birkigt va posar a punt el seu primer motor d'aviació, que va resultar un avanç revolucionari. Els espectaculars resultats de les proves li van revelar molt superior a tot el conegut i van atreure l'atenció dels governs aliats. A més dels fabricats per La Hispano-Suiza a Barcelona i París, el famós motor d'aviació va ser construït sota llicència en les principals factories de França, Anglaterra, Itàlia, Amèrica del Nord i Japó.

Al finalitzar la guerra més de 50.000 motors Hispano havien estat fabricats i impulsaven a la major part de la flota aèria aliada. Entre aquells avions mereix especial esment el Spad VII, considerat com el millor caça de la Gran Guerra. El màxim as de l'aviació francesa René Fonk, que contava en el seu haver 75 enemics derrocats, va arribar a afirmar: "Des de l'arribada del motor Hispano-Suiza els aliats comencem a dominar en l'aire i, gràcies a ell, vam poder mantenir el nostre domini".

 

ESPLENDOR I OCÀS
Acabada la Guerra Mundial, La Hispano-Suiza va presentar en el Saló de París de 1919 un model de gran port, el tipus H6, que vindria a representar un avanç transcendental en la història de l'automobilisme. El seu motor d'aliatge lleuger, amb arbre de lleves al capdavant i doble encès, derivava dels famosos propulsors d'aviació. Però a més, incorporava la primícia d'un servo-fre sobre les quatre rodes. Per primera vegada s'havia resolt el problema que suposava detenir, de forma ràpida i sense esforç, un cotxe gran i veloç.

Al llarg dels "feliços vint", l'Hispano H6 i altres models derivats (sobretot el tipus 56 amb vuit litres de cilindrada), vestits pels millors carrossers com Fiol a Espanya, Labourdette o Saoutchick a França, Barker o Vanden Plas a Anglaterra, Farina a Itàlia, Hermann & Rossi a Alemanya, Fisher o Rollston a EEUU, acaparaven trofeus en els concursos d'elegància de París i conquerien les preferències de l'alta societat en tot el món mundo.

Entretant, el prestigi d'aquests caríssims cotxes es veia incrementat per les fetes aèries realitzades gràcies als motors Hispano d'aviació. Cap esmentar les 22 travesies atlàntiques aconseguides entre 1927 i 1934 i, d'elles, destacarem la protagonitzada en 1930 pels francesos Costes i Bellonte, que van aconseguir volar per primera vegada de París a Nova York en línia directa. També els espanyols van obtenir la seva parcel·la de glòria, com Jiménez i Iglesias amb el vol a Rio de Janeiro en el Breguet "Jesús del Gran Poder", o Barberán i Collaret que van fer l'arriscat trajecte Sevilla-L'Havana pilotant el "Cuatro Vientos".

En 1931 La Hispano-Suiza va llançar altre cotxe inoblidable, el J-12, denominació que al·ludeix als dotze cilindres del seu potent motor, capaç de subministrar 220 cavalls. Silenciós i veloç, malgrat la seva considerable grandària, podia arribar a els 170 km/h i passar de 0 a 100 en 12 segons. Ha estat considerat pels historiadors "el cant del cigne" de la gran marca, encara que va haver alguns models posteriors d'indubtable qualitat, com són els K-6 i T-60.

Durant la Segona Guerra Mundial, la Hispano-Suiza va tornar a adquirir un cert protagonisme, encara que aquesta vegada a compte dels seus canons de tir ràpid de 20 mm. Un arma tan eficaç que va ser seleccionada per a equipar als famosos caces Spitfire anglesos o a les fortaleses volants nord-americanes. No obstant això, si les circumstàncies de la Gran Guerra de 1914 havien portat al cim a La Hispano-Suiza, la Guerra Civil espanyola i la Guerra Mundial de 1939 vindrien a suposar un cop mortal per a ella. Les fàbriques de París van resultar totalment arrasades per sabotatges i bombardejos, mentre a Espanya, a les difícils condicions de la postguerra es va afegir la falta del gran líder Damià Mateu, mort d'una ràpida malaltia el 1935. Després d'un intent de reactivar les factories de la Sagrera, aquestes van acabar per ser venudes el 1946 al Instituto Nacional de Industria, que va iniciar allí la fabricació dels camions Pegaso, quedant les marques i símbols sota la propietat de La Hispano-Suiza.

(*) Emilio Polo és l'Historiador oficial de la marca Hispano-Suiza i va escriure aquest article amb motiu del centenari de la marca